Habeas corpus i durada de la detenció

A voltes sobre la durada de la detenció i la rigidesa dels protocols de conducció de detinguts.

Sobre la durada de la detenció i la possibilitat de plantejar l’habeas corpus per haver esdevingut il·legal la detenció al posposar-se més del necessari.

Com bé és sapigut, la detenció no pot posposar-se més enllà de les 72 hores de durada, per mandat dels articles 520.1 de la Llei d’Enjudiciament Criminal (LECrim) i 17.2 de la Constitució, llevat de les excepcions plantejades en aplicació de la legislació antiterrorista. Això no vol dir que pugui durar indeterminadament dintre d’aquest termini. Els dos precitats articles estableixen que “la detenció preventiva no podrà durar més del temps estrictament necessari per a la realització de les averiguacions tendents a l’esclariment dels fets”.

Això es tradueix en que un cop realitzades les diligències estrictament necessàries, és a dir, un cop s’ha confeccionat l’atestat, la persona detinguda haurà de ser traslladada davant l’autoritat judicial o deixada en llibertat. Per tant, en termes del Tribunal Constitucional, l’article 17.2 de la Constitució estableix dos terminis, un de caràcter relatiu i un d’absolut, el primer consistiria en el temps estrictament necessari per l’esclariment dels fets, el qual es variable i el segon amb plena concreció temporal, fixant-se el límit de 72 hores (STC 165/2007, de 2 de juliol).

Afectant clarament la detenció al dret a la llibertat personal, la detenció podria vulnerar aquest dret, i esdevenir il·lícita, contravenint allò prescrit a l’article 17.2 de la Constitució, ja sigui sobrepassant el termini màxim absolut de 72 hores o el límit relatiu. És a dir, la detenció que en un primer moment pot haver estat lícita per produir-se d’acord amb les causes que la permeten, i sense que s’hagin vist afectats altres drets diferents al de la llibertat personal, pot acabar esdevenint il·lícita al privar a la persona detinguda de la seva llibertat més temps del necessari, doncs operaria una restricció del dret fonamental a la llibertat personal que la norma constitucional no consenteix.

Això xoca frontalment amb les lògiques dels protocols policials de conducció de persones detingudes, la majoria dels quals s’estableixen en les grans ciutats. Així, en el cas de Barcelona, el protocol de col·laboració estableix que es faran dues conduccions al dia, una a les nou i una altra a les dotze. El que implica que si, per exemple, una persona és detinguda a les onze del matí i les diligències necessàries han finalitzat a les tres de la tarda, no seria traslladada davant l’autoritat judicial fins al dia següent amb la primera conducció, trobant-se privada de llibertat de forma injustificada durant més de disset hores. Un supòsit com aquest seria del tot inadmissible des del prisma dels drets fonamentals, la qual cosa permetria la interposició d’un habeas corpus per aconseguir accelerar la seva posada a disposició de l’autoritat judicial i, arribat el cas, la seva llibertat.

En aquest sentit s’ha pronunciat en diverses ocasions el Tribunal Constitucional, essent un exemple la seva Sentència 224/2002, de 25 de novembre, en un supòsit en que la posada del detingut a disposició de l’autoritat judicial no es va produir un cop acabades les diligències necessàries, perquè només estava prevista una única conducció als jutjats a les vuit del matí:

No puede justificar en principio un alargamiento tan desproporcionado del periodo de detención, una vez declarada la conclusión de las investigaciones policiales, máxime cuando, como acontece en este caso (también en la presente demanda), se había presentado ante el Juzgado de guardia una solicitud de habeas corpus que permitió conocer, una vez remitidas, la conclusión de las diligencias policiales. (FJ 4)

D’igual manera la Sentència del Tribunal Constitucional 165/2007, de 2 de juliol, concedeix empara constitucional a una persona que havia estat detinguda i, un cop finalitzades les diligències policials, el seu trasllat no es va produir fins les nous del matí següent com a conseqüència dels protocols policials, havent-se denegat la petició d’habeas corpus:

No quedaba excluida la presentación de un detenido ante el Juez de guardia en hora distinta a la antes señalada pudiendo así el Juzgado de Instrucción de guardia recibir detenidos durante las 24 horas cuando las circunstancias así lo aconsejen.

I a mode de conclusió, la Sentència del Tribunal Constitucional 88/2011, de 6 de juny, va considerar que:

Parece más adecuada y acorde con las exigencias constitucionales del derecho a la libertad personal, en la forma expuesta por nuestra jurisprudencia, no siendo incompatible la existencia de estos protocolos de colaboración, que pretenden ordenar el traslado de detenidos (fundamentalmente en grandes urbes, donde este tránsito es elevado), con la exigencia constitucional de no prolongar indebidamente el tiempo de detención de un ciudadano, pues ambas previsiones pueden coexistir razonablemente, ponderándose en cada caso las circunstancias particulares concurrentes.

Per aquests motius, la setmana passada el Jutjat de guàrdia de Barcelona va acceptar una petició d’habeas corpus de dues persones detingudes a les dotze del matí per una crida i cerca, segons la qual només havien de ser portades davant l’autoritat judicial per a notificar-los una interlocutòria i no se les anava a traslladar fins al dia següent com a conseqüència del protocols policials de conducció. La magistrada del Jutjat d’Instrucció núm. 9 de Barcelona en funcions de guàrdia va acordar el mateix dia la seva llibertat atès que no es podia admetre posposar la detenció més enllà del necessari:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*